És ben conegut que l’exposició
al sol dóna benestar, intervenint en la síntesi de derivats de
la melatonina. Dues proves ben evidents: els moviments turístics als països
meridionals, importantíssims i una altra, la presència de les làmpades de llum
similar a la del sol que als països nòrdics hom veu instal·lades durant l’hivern a
les parades d’autobús amb l’intenció de combatre la depressió i durant tot
l’any a les cantines d’algunes empreses on ajudarien a trobar-se millor als treballadors.
Però com en tot, els extrems són perjudicials. I
amb un component prou evident com és
el de la coloració de la nostra pell, constitucional i que comporta que les
persones amb pell més clara necessitin (i a vegades de manera infructuosa) més
hores de sol per a agafar una mica de color, fins i tot arribant a patologies
psiquiques com la tanorèxia, la
recerca exagerada del bronzejat.
Fins no fa gaires anys, les cremes
fotoprotectores només protegien de la radiació que ‘cremava’,
l’UVB i en canvi, no de l’UVA que és la que bronzeja, amb la paradoxa, demostrada científicament que el
càncer de pell era més freqüent entre els qui es posaven
fotoprotectors anti UVB que entre qui no se’n posaven cap ja que els
‘protegits’ per la crema podien aguantar més hores de sol. Un raonament
semblant pot aplicar-se a les cabines de
raigs UVA.
Un
altre element a tenir en compte és l’hora i l’època de l’any. La
perpendicularitat variable
dels raigs fa que aquests penetrin molt més fàcilment, és a dir els dies
propers al 21 de juny (solstici) i les hores properes al
migdia solar (amb el canvi d’hora estival són les 14h) serien les més nocives.
I els dies núvols?. Si l’espessor no és intensa, els raigs UV els travessen fàcilment i els infraroigs
no (no hi ha tanta escalfor i la sensació és de que
no ens ‘cremem’)...I finalment, l’aplicació suficient del fotoprotector, sempre
contraposada a la recerca del bronzejat.
Arribats a aquest punt convé separar les
cremes autobronzejadores, inòcues, de les acceleradores del bronzejat, nocives,
ja que tot i tenir una composició semblant (dihidroxiacetona), aquestes últimes
es recomanen publicitàriament amb exposició sense protecció als UVA. Tornem als fotoprotectors.
Hom
considera que el primer fotoprotector va venir de la mà d’en Franz Greiter,
químic i alpinista suís que
el 1938, després de cremar-se en l’escalada del pic austríac Piz
Buin, se li va acudir
dissenyar alguna loció o crema fotoprotectora. Val a dir que les sombrilles
(quadre de Sorolla), etc han existit des de sempre, tal com ja es veu per
exemple, a les pintures egípcies.
Quan realment es va extendre l’ús dels fotoprotectors va ser en la Segona
guerra mundial amb en
Benjamín Green, farmacèutic, qui va produïr el famós ‘red pet’ (petroli
vermell) amb la intenció de protegir els soldats americans a la guerra del
Pacífic, massa exposats a les cobertes dels portaavions i la casa Coppertone en
comprà ràpidament la patent comercialitzant-se a
l’engròs cap els anys 50. La FDA no
en regulà l’ús fins el 1979.
En
l’actualitat hom troba gran
varietat de fotoprotectors, amb un etiquetatge ja prou correcte
(ha d’indicar clarament el FPS (factor de protecció solar) respecte dels UVA i el mateix respecte dels UVB). Els podem
classificar en dos grans grups, encara que els
d’un grup poden incorporar elements de l’altre:
Fotoprotectors
físics (el diòxid de
titani, zinc i la mica), pantalles, que ténen l’avantatge
de la seva estabilitat però l’inconvenient de la cosmètica (tot i que ha
millorat moltíssim darrerament). Es recomanen en casos d’al·lèrgia al sol (erupció polimorfolumínica, etc) i en la mainada.
Fotoprotectors
químics, (la resta) que
mantenen la protecció no més de dues hores i cal
reaplicar. Ténen l’avantatge de que cosmèticament són molt acceptables, però
que solen utilitzar-se en
quantitats per sota de les recomanacions (ho veu sovint com s’esténen
i esténen aconseguint-se una
capa finíssima i sovint incompleta. En aquest sentit
també el coeficient elevat pot ajudar a confondre ja que per sobre d’un FPS 30 pot donar una sensació de que no cal reaplicar-lo
tant. En l’actualitat ja no ténen tant de predicament els exclussivament destinats a
protegir dels UVB que com el PABA havien estat de moda fa uns anys.
En
l’actualitat van apareixent fotoprotectors que a més serien efectius sobre la reparació del fotodany.
Un altre element a considerar és que cal
facilitar la penetració del fotoprotector, recomanant-se que almenys la primera
aplicació es faci sobre la pell seca ja que, lògicament,
la pell humida d’aigua o suor dificulta molt la fixació del fotoprotector (l’aplicació
després del bany, recomenada, ha de ser després d’haver assecat la pell amb tocs amb la tovallola, no fregant-la).
I
la roba, protegeix? Sí, pero fins a un grau. L’element més determinant és
l’espessor de l’entramat del
teixi i el seu gruix. Amb la popularització del runnig han aparegut els anomenats
‘teixits tècnics’ que protegeixen prou bé i s’eixuguen ràpidament, molt recomenables per als infants. En
el cas dels barrets n’hi ha d’homologats (amb un 100% de protecció), de tal manera que no tots
protegeixen igualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada