LA PROTECCIÓ DAVANT EL SOL

És ben conegut que l’exposició al sol dóna benestar, intervenint en la síntesi de derivats de la melatonina. Dues proves ben evidents: els moviments turístics als països meridionals, importantíssims i una altra, la presència de les làmpades de llum similar a la del sol que als països nòrdics hom veu instal·lades durant l’hivern a les parades d’autobús amb l’intenció de combatre la depressió i durant tot l’any a les cantines d’algunes empreses on ajudarien a trobar-se millor als treballadors.

Però com en tot, els extrems són perjudicials. I amb un component prou evident com és el de la coloració de la nostra pell, constitucional i que comporta que les persones amb pell més clara necessitin (i a vegades de manera infructuosa) més hores de sol per a agafar una mica de color, fins i tot arribant a patologies psiquiques com la tanorèxia, la recerca exagerada del bronzejat.

Fins no fa gaires anys, les cremes fotoprotectores només protegien de la radiació que ‘cremava’, l’UVB i en canvi, no de l’UVA que és la que bronzeja, amb la paradoxa, demostrada científicament que el càncer de pell era més freqüent entre els qui es posaven fotoprotectors anti UVB que entre qui no se’n posaven cap ja que els ‘protegits’ per la crema podien aguantar més hores de sol. Un raonament semblant pot aplicar-se a les cabines de raigs UVA.

Un altre element a tenir en compte és l’hora i l’època de l’any. La perpendicularitat variable dels raigs fa que aquests penetrin molt més fàcilment, és a dir els dies propers al 21 de juny (solstici) i les hores properes al migdia solar (amb el canvi d’hora estival són les 14h) serien les més nocives. I els dies núvols?. Si l’espessor no és intensa, els raigs UV els travessen fàcilment i els infraroigs no (no hi ha tanta escalfor i la sensació és de que no ens ‘cremem’)...I finalment, l’aplicació suficient del fotoprotector, sempre contraposada a la recerca del bronzejat.

Arribats a aquest punt convé separar les cremes autobronzejadores, inòcues, de les acceleradores del bronzejat, nocives, ja que tot i tenir una composició semblant (dihidroxiacetona), aquestes últimes es recomanen publicitàriament amb exposició sense protecció als UVA. Tornem als fotoprotectors.

Hom considera que el primer fotoprotector va venir de la mà d’en Franz Greiter, químic i alpinista suís que el 1938, després de cremar-se en l’escalada del pic austríac Piz Buin, se li va acudir dissenyar alguna loció o crema fotoprotectora. Val a dir que les sombrilles (quadre de Sorolla), etc han existit des de sempre, tal com ja es veu per exemple, a les pintures egípcies. 

Quan realment es va extendre l’ús dels fotoprotectors va ser en la Segona guerra mundial amb en Benjamín Green, farmacèutic, qui va produïr el famós ‘red pet’ (petroli vermell) amb la intenció de protegir els soldats americans a la guerra del Pacífic, massa exposats a les cobertes dels portaavions i la casa Coppertone en comprà ràpidament la patent comercialitzant-se a l’engròs cap els anys 50. La FDA no en regulà l’ús fins el 1979.  

En l’actualitat hom troba gran varietat de fotoprotectors, amb un etiquetatge ja prou correcte (ha d’indicar clarament el FPS (factor de protecció solar) respecte dels UVA i el mateix respecte dels UVB). Els podem classificar en dos grans grups, encara que els d’un grup poden incorporar elements de l’altre:

Fotoprotectors físics (el diòxid de titani, zinc i la mica), pantalles, que ténen l’avantatge de la seva estabilitat però l’inconvenient de la cosmètica (tot i que ha millorat moltíssim darrerament). Es recomanen en casos d’al·lèrgia al sol (erupció polimorfolumínica, etc) i en la mainada.

Fotoprotectors químics, (la resta) que mantenen la protecció no més de dues hores i cal reaplicar. Ténen l’avantatge de que cosmèticament són molt acceptables, però que solen utilitzar-se en quantitats per sota de les recomanacions (ho veu sovint com s’esténen i esténen aconseguint-se una capa finíssima i sovint incompleta. En aquest sentit també el coeficient elevat pot ajudar a confondre ja que per sobre d’un FPS 30 pot donar una sensació de que no cal reaplicar-lo tant. En l’actualitat ja no ténen tant de predicament els exclussivament destinats a protegir dels UVB que com el PABA havien estat de moda fa uns anys.

En l’actualitat van apareixent fotoprotectors que a més serien efectius sobre la reparació del fotodany.

Un altre element a considerar és que cal facilitar la penetració del fotoprotector, recomanant-se que almenys la primera aplicació es faci sobre la pell seca ja que, lògicament, la pell humida d’aigua o suor dificulta molt la fixació del fotoprotector (l’aplicació després del bany, recomenada, ha de ser després d’haver assecat la pell amb tocs amb la tovallola, no fregant-la).

I la roba, protegeix? Sí, pero fins a un grau. L’element més determinant és l’espessor de l’entramat del teixi i el seu gruix. Amb la popularització del runnig han aparegut els anomenats ‘teixits tècnics’ que protegeixen prou bé i s’eixuguen ràpidament, molt recomenables per als infants. En el cas dels barrets n’hi ha d’homologats (amb un 100% de protecció), de tal manera que no tots protegeixen igualment.